DIMARTS BREU

BONES FESTES

AQUÍ HO DEIXO DIT

REGALS

Encara no heu sucumbit a la febre consumista del Nadal? REGALS, REGALS, REGALS, REGALS... Doncs a hores d'ara comenceu a fer tard.

Sabeu què pot ser un regal ideal? El millor regal, cal recordar, sempre pot ser una mica de respecte, que últimament se'n troba a faltar, així com amor, paciència, temps, un somriure... Però si voleu regalar alguna cosa material, prémer "Regals" al núvol d'etiquetes d'aquí mateix a la dreeeeeeeeeeetaaaaaaaaaaa........ i tindreu alguna idea, per si us heu quedat en blanc. Un grapadet de propostes, econòmiques, per gastar-se una mica de calerets, per manetes o per a anar a la botiga i comprar-ho...

Samarretes pintades a mà amb plastidecors

Hama Beads

Rèpliques de dibuixos en forma de ninot de drap

Galetes

Tasses pintades a mà

Algun joc de taula...

O un conte personalitzat. Us agradaria un conte personalitzat?

D'això últim, jo no en faig, però conec una persona de confiança total que ho fa i com encara no està posada en això del món 2.0... Si algú ho llegeix i li interessa, que m'ho digui.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS DE NADAL

Vinga, que això ja està aquí...
Els 2013 anys de Jesús els celebrem amb consumisme. Apa-li, fot-li... i els perjudicats, els innocents... aclaparats amb tant de paquets amb tant de dolços... uf! On està el fre?



I avui ho celebro amb cançó d'anunci...




BON NADAL i gaudiu del vostre personal Nadal i si us plau, gaudiu-lo amb els que més us estimeu...




AQUÍ HO DEIXO DIT

FUTUR INCERT

L’Hilda estava nerviosa. El futur el tenia a sobre i no sabia com reaccionaria.

La incertesa, l’aclaparava de mala manera. Es sentia desbordada. Mancada de temps per a assolir tot el que tenia al seu voltant.

Però el fet d’haver-se aturat a pensar per una llarga estona, va fer que tot l’excés de càrrega emocional s’esvaís. Potser va marxar per avorriment, però es va adonar que qui menys oferia ho feia des de tot el respecte i amor i això la va tranquil·litzar i novament la va tornar a omplir d’amor i novament es va trobar a gust amb ella mateixa.

AQUÍ HO DEIXO DIT

BOGERIA LATENT

La gent que no coneixia la veritable història de la Bruixa Murana, molts cops, es preguntava pels motius del seu comportament.

Molta gent la ignorava, però altres, des de la distància, l'observaven.

Aquesta gent es pensaven que els motius del seu comportament podien ser deguts a una enfermetat que més o menys en silenci patia, a problemes psicològics, depressions... Ningú sabia del cert els motius del seu comportament. Només els que veritablement sabien la seva història.

En els fons tothom tenia por de la Bruixa Murana. El seu voltant estava preocupat per les seves bogeries, però no deien res. Per por... 

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

Aquella olor que es queda impregnada a les mans.
L'olor a plastilina després d'haver jugat amb els nens una estona...

AQUÍ HO DEIXO DIT

TOT ERA UNA COMPETICIÓ

Quina necessitat té una vella de fer de tot una competició?

Això es preguntava l’Hilda…

Era normal veure-ho en nens de tres anys, suposava. Sovint ho veia.

Al cap i a la fi, era divertit per a un nen, devia formar part de l’aprenentatge. Tenir motivacions a la vida… Però veure-ho en una vellota? Quin sentit tenia? De moment, només pensava en veure-ho com ridícul, perquè d’una altra forma, s’encenia.

L’encenia sentir-se derrotada. Ja no es sentia encoratjada... potser era ella la que vivia en una competició sense fi... però contra la Bruixa Murana.

Ella, que sempre havia pensat que era tan equilibrada, potser sí que estava arribant a un punt de desequilibri i ja s’estava manifestant. Això li feia por. Veure fantasmes on potser no n’hi havia.

Potser era una cosa comú entre els éssers humans aquesta competitivitat, de la que ella moltes vegades, a la recerca de l’equilibri, havia fugit.

El problema és que l’Hilda tenia la impressió que aquesta competitivitat innata... en el cas de la Bruixa Murana estava envoltada de trampes, maleficis, falsedats, beuratges emmetzinats, provocacions, baralles i metamorfosis.

A l’Hilda li feia mal el cap. Tots aquests records rondant la seva ment la posaven malalta.

AQUÍ HO DEIXO DIT

EN SORTIR A FUMAR

L'Hilda fumava.

Algun cop pensava en deixar-ho. Però tenia un no sé què, un glamour... No sabia què fer amb les mans, ja li anava bé fumar.

Sortia a la terrassa a fumar, quan li convenia socialitzava i quan no, fumava i fumava i tornava a dins a fer feina.

Algun cop s'havia mirat aquelles cigarretes electròniques.

Però seguia fumant aquells Ducados que havia heretat del seu pare.

Algun cop pensava en deixar-ho i tenir un millor destí que el del seu pare.

Però seguia fumant aquells Ducados. Al calaix del despatx guardava encenedors i caixes de llumins.

Aquella nit de Cap d'Any, va sortir a la fredor de la nit a fumar.

Feia fred, però volia sortir de les aclaparadores companyies d'aquelles festes.

Va seure's al porxo, amb l'anorak ben posat i cordat, la bufanda, sobretot i sobretot, sobretot, la caputxa. Però el que no podia faltar era la cigarreta. La va encendre i va seure a un dels butacons que havia. Les seves llargues cames, amb les seves llargues botes de xarol descansaven sobre la taula, bruta per la pols, per haver de passar tot l'hivern allà fora a l'espera de reviure les revetlles d'estiu.

Es mirava el porxo. Realment es veia trist. Aquell espai es podia gaudir amb el bon temps. La família havia tingut a bé a decorar-lo amb llumetes de Nadal. Podia veure encara alguna fulla caiguda d'algun arbre, pel terra...

Xuclava la cigarreta, mig tancava els ulls, s'empassava el fum. No ho hauria de fer, però ella es sentia com respirant aires nous.

Es va esvair, pensant amb les coses bones que deixava l'any que acabava d'acabar, però encara havia petiteses que la feien infeliç. Estava trista, encara. Es sentia sola.

Es mirava la cigarreta, a la foscor, veia la llumeta vermella que desprenia l'extrem d'aquella cigarreta. Només es veien les llumetes de la decoració nadalenca i el seu puntet vermell, el de la cigarreta. I el fum.

El fum s'anava esvaint també. Ella imaginava que la Bruixa Murana podia anar muntada a la seva escombra seguint aquell fum. S'imaginava que podia marxar lluny, tan i tan lluny que no pogués tornar, que no trobés la forma de tornar, que es quedés lluny per sempre o que es desintegrés com la cendra que queia de la cigarreta. Que el sol, al que encara li quedaven unes hores per sortir, al que encara li quedaven uns mesos per a ser un sol fort, assassí... que la cremés amb tot el calor... a la bruixa. L'Hilda va desitjar trepitjar a la Bruixa Murana igual que podia xafar aquella burilla. Només podria agrair això, ara per ara. De moment li quedava un petit raconet d'infelicitat i es deia Bruixa Murana.

L'Hilda va estussegar i va tornar a la reunió, a la festa, on els amfitrions ni se'n havien adonat de què no hi era. Aquells amfitrions que tot ho feien bé i anaven atabalats intentant afalagar a tothom, o gairebé tothom.

AQUÍ HO DEIXO DIT

PACIÈNCIA

Paciència, li va demanar.

I ella li va demanar que com es tenia paciència.

Ser escoltada, ella va desitjar.

I l’altra va canviar de tema.

També volia ser escoltada.

I entre tot això… ninguna es sentia reconfortada.

No hi havia diàleg. Cada una deia la seva. Cada una tenia un problema.

Fins que va donar per acabada la “conversa”.

Després li seguia donant voltes: paciència, paciència, paciència... i... una til·la?

Va llegir això: “La paciència comença amb llàgrimes i, al final, somriu.”

Doncs així es sentia ella... en aquell moment de tancament interior es va sentir reconfortada, però no sabia com estaria al sortir a l’exterior, a la fredor, al tornar a ser ningú.

Va decidir que millor posar-se música, intentar no pensar-hi més, fer alguna cosa de profit i si havia de pensar... pensar en el dia en què al final arribaria el somriure. El seu somriure.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I CONSULTEM

Voleu que "aquí ho deixo dit" esdevingui un bloc? En cas que respongui... bla bla bla...
;)

No. No parlaré de política. Però sí d'un tema recurrent: el dormir.


Darrerament, a casa nostra podríem preguntar això:

"On has dormit aquesta nit?"
A casa, segur... però on?
N'hi ha que comença la nit al sofà.
Es trasllada o és traslladat al seu niu.
I alguns, de sobte, tenen la necessitat d'aixecar-se i a la foscor de la nit irrompre a l'habitació de matrimoni i compartir el llit amb els pares. Els pares (nosaltres) ni ens immutem.
Altres, irrompen a l'habitació dels pares, però fan una mica d'escàndol. Es perdona veient la seva careta de satisfacció al tapar-la amb el nòrdic.
I què calentet que s'està a la llauna de sardines o altrament conegut com llit de matrimoni!!!

També pot ser que trobem a faltar algú al llit?
- On està el papà?
- Què? No està aquí?... Doncs, estarà al teu llit... o al sofà...

O també m'he trobat que he anat al bressol a buscar a la nena i (Oh! sorpresa!!) no hi era. Que resulta que havia volgut dormir només amb el seu pare, però ah! al llit del nen i clar, jo al llit de matrimoni amb el nen...

Segur que hi ha més combinacions possibles, però diria que de les que hem practicat nosaltres, no em deixo cap.

Podríem dir que ens dediquem a jugar a una versió horitzontal del joc de les cadires.





AQUÍ HO DEIXO DIT

RESTAR

Ahir parlava del càlcul mental amb el nen i la seva confusió amb el fumar.
Però la gràcia del nen va seguir.
Ja que en el moment de restar...

- A veure, si tens cinc "xuxeries" i li dones tres a ta germana, quantes te'n queden?
- Dos!
- Molt bé i si li dones aquestes dos també a ta germana... què fas?
Jo el que esperava és que em digués que ara estàvem restant, i va contestar.
- Em queden zero i ploro.

Propera assignatura: aprendre a compartir.

AQUÍ HO DEIXO DIT

SEMBRAT!!!

El nen, sembrat està!!!
Quins moments!!!

L'altre dia, no sé a "cuento" de què venia, vàrem començar a practicar càlcul mental amb el nen.
Quan vàrem acabar de sumar i restar li vaig preguntar si això ho feien a l'escola.
Em va dir que sí, que allò era "Fumar"
SUMAAAR -vaig replicar
i altre cop... riure, riure i més riure.

Aiiiii, no sé si sumarà massa si continua fumant aquest nen!!!

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

El nen va aprenent més coses a P4...

- Mamà, saps com es diu un nen acabat de néixer?
Jo sí que ho sé, però vull que m'ho digui ell.
- Com? -li contesto.
- "Nadador"

Portada del disc Nevermind de Nirvana

(Rises)

- Nadóooo -li contesto jo...

- NADÓ -repeteix ell.

Jo crec que al nen li ha influenciat una de les samarretes que li vaig comprar al Zara a principis de temporada...

;)

www.zara.com

AQUÍ HO DEIXO DIT

FINDE

Com mola passar un cap de setmana llarg fent el gos. Havent planificat activitats amb els nens, però... dóna igual perquè hem fet el que hem volgut, però ho hem passat al sol. Hem recarregat l'energia:

Veure el sol a Tarragona és sempre un plaer. Caminar sense jaqueta... fuá!

Descobrir una fira de Nadal a Tivissa, amb passeig a cavall pels més valents, visita de mascotes de Disney, vermut a la fresca i mandarines d'Alcanar. Brutal!

Prendre el sol asseguda al banc d'un parc.

Dir això mateix al facebook.

Dir-ho amb anglès i tenir dubtes de si ho he escrit bé...

Anar amb bicicleta.
Passejar per la platja.
Tornar a casa i seure al sofà.
Descansar pel plaer de descansar.
Estar amb els nens.
Fer coses normals.
Intentar fer un instrument de picarols DIY pel festival de Nadal del nen.
Considerar que ha quedar horrible i anar a l'Abacus a comprar-ne un... :S


Posar l'arbre de Nadal.

No haver dormit gaire bé aquesta nit, però tapar als nens abans de sortir de casa amb un somriure i que ells et retornin un somriure...
I tornem a ser dilluns... Cinc al "cole" i dos a casa, com diu la cançó... però passaran els cinc i arribaran els dos

AQUÍ HO DEIXO DIT

COMPTADOR A ZERO

Que ja tenim la boira aquí i ja tenim els tòpics aquí.

Però si no fos per la boira, de què parlaríem avui?



Jo, avui, em poso a recordar el camí cap al cole, però de quan jo era petita, una mica més gran que el meu gran. I passant per on està ara el Funatic, mirar cap a la Seu Vella i no veure-la. La boira se l'havia endut...

Per a saber més:
https://www.facebook.com/laboiralleida

Pels que poden viure l'altra cara de l'anticicló... felicitats (però dit amb la boca molt petita). El vostre aire calent pujant ens està provocant la boira a la nostra freda ciutat.

AQUÍ HO DEIXO DIT

SANTA ADA

Aquest any sí! (No com l'any passat...)

Aquest any només veure el dia en el que vivim m'he enrecordat de què avui és Santa Ada!!!

MOLTES FELICITATS!!!

I l'Ada, és veritablement una Santa?

Temps enrere, sí, sense lloc a dubtes.

Ara cada cop és més diablillo...

L'altre dia vàrem descobrir una paret amb dos solets dibuixats amb plastidecors. 

Està clar qui ha estat! La Santa!!! L'artista!!! La petita!!! La germana del nen!!! La més guapa!!! La que sempre té un somriure preparat!!! La que sempre canta!!! La que embogeix amb la xocolata!!!

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

NEN: - La plastilina és com el cul
JO: - COM?!?
NEN: - Sí... toveta.
JO: - AHhhh! (aliviada)

AQUÍ HO DEIXO DIT

MENJAR

Ja quan era nena em preguntava... què passaria amb els meus fills quan veiessin que no m'agrada res de menjar.

I és que de petita, amb prou feines m'asseia a la taula amb gana i a més... que no m'agradava res.

Arribant ja a una edat adulta, vaig començar a tastar nous aliment i resulta que m'agradaven, ves quina cosa. Però encara ara hi ha coses que no suporto, com simplificant: la carn processada. "Léase": hamburgueses, frankfurts... la carn picada, en general, en concret...

I avui va i el nen em pregunta:

- Mamà, a tu quin menjar no t'agrada?

I jo, automàticament he contestat

- La carn picada. I a tu, què el que no t'agrada?

Ell va ser molt més explícit que jo...

- Les pilotetes aquelles verdes de la verdura ("Léase": pèsols)

Ha!

Ni els pèsols, ni la pastanaga. Ara resulta que el peix espasa, tampoc. Amb lo "guai" que li semblava això de què un pes tingués una espasa, per lluitar, és clar, deia ell.

Ni el pernil dolç, ni el salat.

Ni les mandarines.

Això, dins la partida de menjars que abans engolia i ara detesta.

Però ni l'enciam, que mai l'ha provat. Ni els tomàquets. Ni les gambes, ni les cloïsses, ni els musclos.

Que tot això, es nega a provar-ho.

Tot i així, el nen està fort i no voldria preocupar-me, perquè és un nen que té gana, però s'ha tornat selectiu, mira. Potser amb el temps, com jo, canviarà i només seran els pèsols el que no li agradi.

Això no treu, que hi hagi discussions a la taula, sobretot quan el cansament dels vespres passa factura. Tenim certes normes establertes i quan, veritablement, es nota que el que vol és una dosi de protagonisme (tal com, "dona-m'ho tu", "m'ho vull menjar a la teva falda"...), llavors, sí que l'obliguem a menjar. Per altra banda, sé que no és bo forçar-lo a menjar, però també intento valorar cada àpat (si ha estat picant per la tarda, si hem fet aperitiu i ja no té gana, si no ha esmorzat i a sobre es nega a dinar, si està cansat, si li ronda alguna cosa...). Clar, cal valorar.

I dic als vespres, perquè a l'escola sempre ha estat un nen que ha menjat. Tan a l'escola bressol, com ara a l'escola de grans. Fins i tot em diuen que repeteix. I també, quan hi ha alguna cosa que no li agrada de veritat (com per exemple poden ser les llegums), es nota i aquell dia no ha menjat tant. Sempre et queda el dubte de si és veritat o mentida el que diu el paperet, però davant el dubte, el nen ho explica, també.

I clar, no volem forçar, però sempre s'escapa un "va, que si no, no et faràs gran"

Però això, el nen, no ho acaba de pillar. I tot i el projecte del cos humà a P4, no pilla que per molt que mengis, que per molt que beguis llet, arriba un punt que deixes de créixer (si més no, "a lo alto").

Perquè l'altre dia deia que el "papà aviat tocarà al sostre".

I llavors li vaig explicar, que havia menjar i beure molta llet per a créixer, però que arribava un moment, quan tens 18 anys o així, que ja no et fas més alt.

Jolín, què parat que es va quedar el nen!

;)

Això també forma part de l'aprenentatge: aprendre a menjar de tot (sí, sí, té "guasa" que ho digui jo), intentar explicar-li la funció de cada aliment o posar-li imaginació tal que aquí:

(M'encanta!!! L'altre dia el vàrem llegir a la biblioteca)



AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS GUITARRA EN MÀ

Dóna gust veure com els nens aprenen.

Aquest trimestre a l'escola, els de P4 estan fent un projecte sobre el cos humà i quan sento al nen parlar amb una mica més de "tecnicismes" sobre aquest tema em fa molta gràcia. Per molt que jo hagi pogut explicar-li alguna cosa, està clar que els professionals, les mestres, ho faran d'una altra manera.

I l'altre dia, però ja no relacionat amb el cos humà, va i em diu, però així com tot orgullós ell:

- Saps com es diu un que toca la guitarra?

I jo que devia estar distreta fent alguna cosa, doncs instintivament vaig contestar i els dos a l'hora vàrem dir:

- Guitarrista!

I me'l miro, estorada i ràpidament pensava "Com pot ser? No ho havíem parlat mai que el que toca la guitarra té un nom i precisament és guitarrista?"

I li vaig preguntar:

- Qui t'ho ha dit?

- La Mª Carme -va contestar ell.

Sí, la Mª Carme és una mestra, la de música.

Pel que vaig entendre deuen estar treballant alguna cançó o d'una guitarra o d'un guitarrista. Encara no sé si és la que prepararan pel Festival de Nadal.

Sembla una menudència, però quan va començar a dir les seves paraules, una d'elles era "glin-glin" que volia dir guitarra. Ho sabem gràcies al llenguatge gestual que utilitzava ;). Després, evidentment, va saber dir guitarra i ara ha après una paraula nova. Fixa't.

El cas és que hi ha vegades que amb els petits donem per suposades moltes coses. Creiem que ens entenen i el 80 % dels cops deu ser que sí, però altres vegades no deuen acabar d'entendre totes les paraules que diem. Que sí el context, està clar. 

És que mai m'havia parat a pensar amb això del guitarrista i la seva sorpresa, que ara em sorprèn a mi. Suposo que quan havíem parlat d'un guitarrista, només havíem dit "el que toca la guitarra"...

I és que no som massa de parlar-li diferent als nens i menys al gran. Intentem dir cada cosa pel seu nom, però...

Una cosa que ajuda bastant és llegir als nens. Aquest curs ens estem acostumant a anar un parell de cops al mes a la biblioteca i agafem contes nous. Els que triomfen són els del Teo. Els nens pregunten sobre les situacions del nen i això dóna lloc a explicar altres coses relacionades que no venen al cas.

Fins i tot l'altre dia vàrem estar parlant de l'argila, de com usar-la, donar-li forma, que es posava al forn un cop acabat, del torn, de què també es podia fer sense torn, etc. etc. etc.

Però tornant a la guitarra...

AQUÍ HO DEIXO DIT

PENSANT EN ELS REGALS DE NADAL

Ahir vaig estar mirant amb el nen un catàleg de joguines per a tenir una idea de què vol per aquestes festes. 

Fins ara, triàvem nosaltres les joguines, però si volem seguir amb la màgia del Nadal, creiem que va sent el moment de què rebi el que ha escrit a la carta. Està clar que tot no. Està clar que no qualsevol tipus de joguina i per això ahir vaig intentar guiar-lo.

Catàleg en mà, asseguts tranquil·lament al sofà... al principi pensava que s'ho demanaria tot, però tot i que va marcar una quantitat important de joguines, ja ens va servir de guia.

Estava emocionat, el nen. Al principi, va voler marcar els seus desitjos posant-hi el nom a la foto, però després, engrescat, es va limitar a encerclar-los.

Farem una altra tria quan, definitivament, escrivim la carta al Pare Noel i als Reis.

I tot i així és bastant possible que tot no arribi o que hagi alguna cosa diferent que considerem més educativa.

Com la nena és una mica més petita, de moment no tenim aquest "problema". Em fa l'efecte que qualsevol cosa li estarà bé..., tot i que ja assenyala amb cert furor a les MONSTER HIGH (HORROR!!!) Però evidentment que serà partícip de la seva carta al Pare Noel i als Reis. 

Doncs, com deia... Ahir estàvem "mano a mano" mirant i revisant el catàleg. Allà anava marcant les seves preferències, seguint els meus consells (que si això és molt de petits, això amb aquestes piles i aquest soroll no, això sembla... "violent?" va contestar ell -hehehe què mono-, que si això és de molt grans...)

I un dels jocs que va veure per a grans, és un joc de taula, mediàtic... El de "Lo sabe, no lo sabe". Li sona, està clar, perquè el fan a l'hora de sopar o mentre el preparem. (Sí, veiem la tele sopant). És un programa que ens enganxa: intentar reconèixer la geografia (si un dia, fins i tot, van estar a Lleida!), donar-li una repassada als concursants, als vianants, saber si ho saben o no...

Font: http://www.cuatro.com/losabenolosabe/Lo_sabe_no_lo_sabe-juego_de_mesa-comprar-tienda_mediaset_0_1515675430.html

I jo li deia que era per a grans. I em deia (amb segones intencions, està clar...) que me'l demanés jo. Jo al principi, li intentava raonar, que no, que no sé el que vull demanar encara, però això no... I ell insistia i insistia. Al final, vaig pensar que si el joc anava amb el presentador inclòs... doncs, sí, per què no? ;)

Font: http://www.cuatro.com

AQUÍ HO DEIXO DIT

GANES DE FER MANUALITATS

“O quiero y no puedo”

És que, de vegades, llegir, sobretot a “internet”, pot fer molt mal.

Darrerament he vist articles en blocs diversos sobre “DIY”, reciclar material, manualitats, etc. Bé, coses d’aquest estil que estan súper tan de moda. Trending topic, o sea!

I quan ho llegeixo, la meva ment comença a treballar. La imaginació vola i vola. Al meu cap tinc imatges precioses sobre creacions meves. I la realitat, la trista realitat, és una altra. I sembla que mai aprenc.

Ja solia passar quan intentava fer un pastís... i ara em passa amb les manualitats. Al cole, m’agradava l’assignatura de plàstica, però també reconec que no m’acabaven de quedar bé els treballs. Sempre n’havia de millors. I, al contrari que la cuina, les manualitats m’estressen, no em desestressen, però com està de moda, dic...

La darrera experiència va ser intentar aprofitar una samarreta blanca de la nena.

Tenia tot el davant brut de dalt a baix d’una taca que, presumeixo, és llet amb colacao. No ho sé del cert, per la forma ho devia ser i per la traça de la nena, també, probablement. Havia rentat la samarreta amb lleixiu, cosa que no faig mai. Però ni així vaig aconseguir treure la taca.

Total que el cap de setmana, a casa, la meva creativitat va sortir enfora.

Durant la setmana ja ho havia anat planejant. Havia buscat un dibuix mono.

En tenia uns quants.

Descartava fer un dibuix a mà alçada, si més no, a la primera samarreta que volia pintar. Així que vaig buscar un dibuix al Sant Google, que em servís de plantilla (tipus stencil).

Em resultava ideal fer el dibuix amb pintura negra, però no en tenia. La pintura de roba que tenia era de colors.

L’altra opció que tenia era fer servir les puntes dels “plastidecors”, que tenia guardades, ja que temps enrere havia vist que es podien estampar samarretes mitjançant aquesta tècnica.

Que per cert, ara veig un vídeo al “Youtube” que està súper ben explicat.

http://www.youtube.com/watch?v=SOxgsSfO5KM

(aix… horror! Ara he vist al youtube, que aquest mateix usuari ha penjat un vídeo de com tenyir una samarreta amb té roig i cafè… com quedarà si ho provo jo??!?!?!)

Ara explico la meva experiència amb els plastidecors.

Jo vaig triar un dibuix que eren diverses papallones de diferents mides per amagar les irregularitats de les taques de la samarreta.

No ho vaig fer com al vídeo. No vaig aprofitar tot el foli amb la plantilla de les papallones, si no que vaig anar retallant les papallones amb un gran marge i així podria col·locar millor cada figura allà on m’anés bé.

Llavors... mec!!!! Error!!!... Al seguir planxant les altres papallones vaig planxar per sobre d’una de les papallones ja estampades. Oooooh!!! Snif!!!

Coses que passen quan no vas poc a poc i amb bona lletra. Era d’esperar!

Comentar també que el paper que vaig utilitzar era molt finet i s’escolaven puntes de les ceres i els dibuixos no quedaven del tot perfilats. Millor utilitzar un foli de bona qualitat o fins i tot cartolina per a fer servir la plantilla. I lo del cúter, ideal. Jo ho vaig fer amb tisora i no acaba de quedar perfecte. Aix! És que a mi em fan una mica de por els cúters... :S

I posar entre la samarreta i la taula de planxar alguna cosa que eviti taques sobre la funda de la planxa...

Doncs, la conclusió... que pel dibuix que pretenia estampar, amb una mica d’experiència, potser sí que hagués quedat bé fet així en diverses planxades, però vigilant molt amb no planxar el dibuix ja estampat i vigilant també el paper o drap que es posa damunt de les ceres per a traspassar l’escalfor, ja que aquest també pot embrutar la samarreta si no ho fem tot de cop.

No! La conclusió va ser que la samarreta va anar a parar al cubell de la brossa. Això sí, sense plors ni rebequeries de cap mena, que em vaig fent adulta ;)

No vaig fer fotos, “vamos, ni de conya”. Així que si algú llegeix això apel·lo a la seva imaginació per a imaginar-se el pitjor dels pitjors. Digne de ser publicat aquí: http://pinstrosity.blogspot.com.es/

I jo…

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

Reunir el valor, o l’humor, necessari per a cosir el botó d’uns pantalons que fa més d’un any que tenia apartat per això mateix, que havia perdut el botó… BIENN!!

Posar-se els pantalons en qüestió i que t’entrin… BIENN!!

Adonar-se que la jaqueta que va a conjunt et corda justet… L

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I FREDS

Fuá! Crec que sí, que ara ja està aquí el fred, eh? I, imagino, que la tendència serà a fer més fred encara.

Tot i que si no fos pel vent que bufa aquests dies, potser la sensació de fred no seria tan forta.

Calefaccions enceses i bufandes, gorros i guants ben a la vista. I botes i colls alts i jerseis de llana.

Quedar-nos al pati jugant al sortir de l'escola? mmmm ja comença a ser difícil. Els nens corren i les mares, per què no correm? Estaria millor que quedar-se al banc geladetes de fred.

Quedar-nos al parc...? Doncs, "como que no"

El que hem de fer és estar a l'aguait de les diferents activitats d'interior que s'organitzen o muntar-les a casa. Sobretot ara a l'hivern.

Quedar-se una estona al sofà amb una manta ben gran per tots quatre i menjar palometes també pot ser un bon pla pel cap de setmana, però amb nens... ja se sap!

Però també ens podem quedar una estona al sofà amb una manta ben gran parlant del projecte de P4 (el cos humà). Al nen li encaaaantaaa parlar de quan ell estava a la panxa de la mamà i ara li han sabut explicar millor com s'alimentava dins la panxa, com va sortir... Està descobrint la crua realitat... a la panxa de la mamà no tenia joguines ni tele, com ell afirmava taxatiu temps enrere. Aprofitant tot això, podem fer veure als nens com han canviat. És genial poder tenir una mica de conversa amb els nens, ara. El nen, que mai ha sigut gaire parlador, ara ja està en una bona edat per a poder raonar les coses. I la nena, com és una cotorra, et fot el seu rotllo i si l'entens bé i si no... també!

També el que podem fer és quedar-nos a casa i cuinar algo calòric, que els jerseis de llana ja amagaran les conseqüències. I a la vegada, aprofitar per a amagar la bàscula (Oh! my God!!)

I si els nens deixen, pintar una samarreta o retallar una mica de feltre... O fer-ho amb ells, què coi! (totiqueunanecessitaelseuespaiperferaquestescosesquenose'mdonengairebé)

En dies com els que vindran, el que hem de fer és agafar idees dels diferents blocs que hi ha per la xarxa i muntar-nos les festes a casa, al caliu de la família. Sortir a respirar una mica d'aire fred aprofitant les hores diürnes, encara que siguin una mica esventades. Encara que sigui passejant pel mercadillo... sempre pot caure una paperina de xurros... 

Sortir, aprofitant aquestes hores diürnes, a fer-nos fotos, encara que sortim amb el nas vermell pel fred ;)

Heus aquí unes petites idees, alternatives a emigrar davant els dies que ens esperen i una cançó... freda?

Jo amb quedo amb els "bailoteos" i la idea de què a casa ens podem posar a ballar tots i entrar en calor.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREUS

Ara, el monstre ja no només xupa les joguines del germà gran... Ara resulta que és el que ens embruta la roba!

Aaaaiiii aquests monstres!

Pam, pam, al cul!

AQUÍ HO DEIXO DIT

CRÍTIQUES

Ja s'ha acabat el cap de setmana i ja s'ha acabat el Ponent Roots.

La vivència ha tingut moments molt bons i uns altres no és que diguem dolents, però que a nosaltres personalment no ens han agradat tant.

Tot lo bo va estar a la sessió nocturna del Ponent Roots, amb els concerts de Soweto, Pepper Pots i Excitements.

El concert de Soweto gairebé no el vàrem veure perquè quan vàrem arribar ja acabava. Sort que vàrem arribar a veure a The Pepper Pots, que de fet nosaltres anàvem a veure aquest grup, principalment. Alguna vegada ja he dit, que degut a les "nostres obligacions familiars" hem de ser molt selectius a l'hora de triar sortides nocturnes.

"A la menda lerenda", l'espectacle de The Pepper Pots em va agradar, però no em va fascinar tant com l'altra vegada que els havia vist. Comentant-ho amb els amics la conclusió és que es troba a faltar la tercera component (la Marina) i lo conjuntades que anaven i coordinades en la coreografia.

Excitements sí que ens va fascinar. La cantant, Koko Jean, és una artistassa. Una Tina Turner en miniatura i va ser tot un descobriment.

De fet, vàrem fer-nos algunes fotos amb ella (molt maja), vàrem comprar el disc (vinil), ens el va signar...

I aquí, quan ja acabàvem la nit, ve una de les anècdotes.

Se'ns va apropar un noi i ens va preguntar que perquè havíem comprat el disc de "The EXCITEMENTS" i jo vaig comentar-li que "mira, veníem a veure The Pepper Pots, però ens ha agradat tant i tant el concert de The Excitements que hem comprat el disc, perquè ha valgut molt la pena. Ha estat tot un espectacle" (o algo així li vaig dir).

I ell contestà:

- Així que veniu a veure el concert de "The Pepper Pots" i compreu el disc de "The Excitements"...

I no sé, vaig notar un interès una mica estrany fins que vaig caure en què era un dels components del grup (The Pepper Pots).

Jo volia quedar bé i no ofendre, però el meu company és molt més directe i li va dir el que realment pensàvem després de veure l'actuació.

En definitiva... en conclusió...

Es troba a faltar a la tercera component, la Marina. Segons ens va dir el noi, va marxar perquè volia emprendre nous camins en solitari, no perquè ningú l'hagi fet fora... (també val a dir que de vegades la gent veiem fantasmes on no hi ha... potser sí que és veritat això que diu...)

La component moreneta (Adriana) sembla que faci de líder.

Aquí, el noi ens deia que a The Pepper Pots no hi ha cap líder... Jo crec que és el que realment volen, que no hagi cap líder, però no és la imatge que ens va quedar a nosaltres. A nosaltres ens va semblar que l'altra component femenina (Aya Sima Fatty) queda en un segon terme. I no! no mola, què voleu que digui? Però que si volen canviar una mica l'estil, és del tot lícit... però a nosaltres ens agradava l'anterior estil, estètica i coreografia. Ara les noies no van amb vestidets sixties, anaven amb vestidets de "lentejueles"... Diferent!

Crec que el noi (que diria que era el trompetista del grup) va agrair les crítiques del meu company (com a una petita representació del públic -nombrós- que es va congregar al Cotton). Jo espero que s'ho prengués com una crítica constructiva. Això ens va dir, no sé si amb la boca petita o per deixar la conversa per acabada.

Nosaltres ens quedem amb un bon sabor de boca. Els dos concerts que vàrem veure ens van agradar moltíssim, però, mira! el de The Excitements, més.

I la versió familiar del Ponent Roots, que tant esperava... no em va agradar.

També vull deixar clar que la culpa no crec que sigui de l'organització, però si m'arriben a llegir, espero que també s'ho prenguin com una crítica constructiva i molt subjectiva.

Per començar i que quedi clar: a mi el jazz no m'agrada. Per tant... si vaig a un concert de jazz tinc molts números de què no m'agradi. I és el que va passar. La sessió familiar anava a càrrec d'un trio de jazz. Però realment no era música adreçada als menuts (SOTA EL MEU PUNT DE VISTA... HUMIL)

L'any passat amb el Carles Belda i Lo Pardal Roquer ens ho vàrem passar súper bé (tot i que els nens molt cas a la música no fan). Això mateix va passar aquest any. Els nens (els meus, no parlo dels altres) no estan al cas de la música. La meva petita, a qui la música li encanta, sí que volia veure alguna cosa i ballar, però portava més marxa ella, més ritme, que les cançons que s'anaven tocant i cantant. I que consti, que l'Andrea Motis també té una veu espectacular, però repeteixo, t'ha d'agradar el jazz.

Els nens van estar més pendents del jocs de fusta gegants de l'empresa Tombs Creatius que de qualsevol altra cosa. I està bé, eh? Però els grans també hem d'estar pendents, entre tanta mainada, de resoldre conflictes entre menuts. Ja se sap, tots els nens volen tocar-ho tot i això de respectar el torn no sempre agrada. I ho dic pels meus... però també pels dels demés!

Vàrem marxar abans d'hora. Em va saber greu, però jo ja estava un pel... aclaparada per tant jazz, tant xivarri, tanta gent. Això últim, m'agrada, però havia massa gent. I clar, això és una opinió subjectiva... no sóc de massa aglomeracions. Tot i tanta gent, en principi és sinònim d'èxit si muntes un festival a Lleida.

I s'agraeix, de veritat, que facin aquest tipus de coses a Lleida!

AQUÍ HO DEIXO DIT.

AQUAREL·LES PERFUMADES

Ens tornem a començar a quedar a casa quan arriba el cap de setmana i cal buscar activitats, oi?
Una activitat típica i tòpica per a fer amb els nens és pintar.

L'altre dia vaig decidir fer-ho una mica diferent...
Vaig agafar les aquarel·les, que no sé perquè sembla que fa més diferent (sempre pintem amb "plastidecors" o ceres o com a molt pintura de dits)
I a l'aigua de pintar li vaig afegir un raig d'oli perfumat.

Després vam anar pintant tal qual el que ens va semblar... Però al cap i a la fi, serien unes obres sensorials...

Colorets, de la nena

I figures humanes que s'imaginen, del nen

Tot això amb una "impregnamenta" ideal per a treballar el sentit de l'olfacte (a la vegada que el de la vista) i deixar-ho escampat per l'ambient de la casa.

I a part d'aquestes, dues obres d'art de regal:

M'encanta com queden els mocadors de paper després de netejar una mica els pinzells !!!

 

Durant uns dies hem tingut aquesta oloreta especial per casa i  als nens crec que els hi ha agradat aquesta proposta una mica diferent. 

 

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS ACTIUS

Per què... qui diu que a Lleida no fan res?

Darrerament, immersos en aquesta tardor atípica, a Lleida estem passant d'acte en acte i tiro por que me toca.

Aquest novembre, home... alguna cosa han fet! i FARAN!!!

Primer de tot, el Live Sessions Festival (LSD), que va ser tot un esdeveniment, musical entre altres coses, a Lleida, a finals d'octubre-principis de novembre. Hi havia un futimé de grups per a veure. Però nosaltres, degut a les nostres obligacions familiars, hem de ser molt selectius a l'hora de triar anar a un event fora d'horari infantil.

Així que per la nostra part vàrem viure el concert acústic del Xoel López al Cafè del teatre.

Quan el gallec va treure l'ukelele vaig pensar que faria un "cameo" un altre gallec, l'Ivan Ferreiro, que el dia abans havia estat tocant a l'auditori.

Però no... el Xoel es va valer tot soler de la seva guitarra, dels seus cascabells, marcant ritme discretament, amb el piano i amb l'ukelele, però solet. No com aquí, que quan toca l'ukelele està acompanyat.

Però, ep! no val a badar... que continuen fent més coses...!

Avui anem de concert!!! yuju! a veure "The Pepper Pots" en el marc del Festival Ponent Roots  El grup de les comarques de Girona ve a Lleida a presentar el seu nou disc (We must fight)

Demà, de vermut modernista i aborígen. (Més informació a: https://www.facebook.com/NatrosSols)

I diumenge per la tarda, al Cotton, la sessió familiar del Festival Ponent Roots.

http://ponentroots.com/ponent-roots-xics/

Quina il·lu tant moviment!

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

Acompanyar a la teva parella a mirar-se una jaqueta d'entretemps (el canvi climàtic ha fet que a Lleida, com en altres llocs, no hagi arribat encara aquell fred intens i la boira... encara! i no estem acostumats).

Quedar-te en un segon pla a una botiga exclusivament de roba masculina tot i pegant-li una repassada a la vestimenta de la dependenta (mare meva què petarda, com es pot anar així pel món i més a aquesta edat...)

Que la dependenta en qüestió et faci únicament partícip del procés de venda quan es refereix a com s'ha de rentar la jaqueta.

.

.

.

Mirar a la teva parella.

Veure que la teva parella també s'ha adonat del comentari.

Mirada còmplice.

Evitar riure. Contenir el riure...

Au va!

AQUÍ HO DEIXO DIT

NOUS CONEIXEMENTS

1. L'anglès.

 

El nen.

 

 

Alguna paraula ja sabia en anglès, perquè des de que tenia menys de dos anys, ronda per casa un llibre d'aquests de pàgines de cartró amb dibuixos de diversos animalets i el seu nom escrit en anglès. Així que alguna paraula ja la coneixia.

Però ara ja fa anglès al cole i fa gràcia preguntar-li alguna paraula a veure si sap com es diu.

 

I comencem per les fàcils, a part d'algun dels colors i alguns dels números...

 

- Com es diu gos en anglès?

- Dog

- Molt béeeee!!!

I afegeix...

 

- Dog també pot ser aquell senyor vellet del cabell blanc que surt a la tele amb un cotxe, bla, bla, bla

 

De seguida ho vam "pillar"

"Regreso al futuro 2"

2. Cinema clàssic

 

I és que fa unes setmanes la varen fer per la tele i gairebé el vàrem obligar a veure-la. Si s'ha de veure la tele, que sigui de qualitat, ¡oiga!

Va quedar embadalit amb el solo de guitarra elèctrica que es marca el Marty McFly al ball, entre d'altres coses, com pot ser veure un cotxe com el Delorean, volant.

 

Ara ens queda pendent mostrar-li altres clàssics del cinema com ET, ¡Qué bello es vivir! o Aterriza como puedas.

 

Però de moment no lligarem aquests dos coneixements i les veurem en català o castellà. O sí, en anglès????

 

Marchando una de palometes ;)

 

 

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS DE NOVEMBRE

El novembre de l'any passat feia pública les meves inspiracions a través del meu bloc. I demà fa justament un any de la publicació de la primera entrada. És el meu humil bloc, petitet i no vull muntar cap festassa ni res per l'estil, només aquestes paraules en un divendres musical de novembre, com el de l'any passat. Sí, era un divendres també en el que obria una entrada per a presentar-me. (Per a llegir-la, aquí)

I també donar les gràcies als que anònimament o deixant algun comentari passen alguna vegade per aquí. Gràcies per llegir alguna de les més de cent entrades que he escrit, algunes més interessants que altres, suposo, però aquí estan.

En un any no he perdut la il·lusió per trobar una estoneta i posar-me a escriure en aquest espai, però també reconec que molts cops les idees no apareixen i sort de la meva obligació: els dimarts breus i els divendres musicals... Aquestes dues "seccions" serveixen una mica per a mantenir viu el bloc i explicar alguna coseta, encara que sigui una xorrada.

Però sigui com sigui, encara tinc ganes de continuar i de moment, continuaré. Sona a amenaça...?

Avui porto una cançó dedicada al novembre, el mes en què estem i en el que celebro aquest proper aniversari de bloc.

Sí, són els Guns N Roses, aquella banda rockera, del dur, dels anys... més aviat 90. I aquesta cançó, diria, que del disc més exitós. Per aquella època tots ho escoltàvem, tot i que no tots fossim heavys!!!

Feliç primer aniversari i gràcies als que d'una manera o altra participeu (als que m'inspireu, als que em llegiu...).

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

- Mamà, què diu eliminat?

- Vol dir que no es pot trepitjar la gespa

- Mira, mamà, hi ha per escalar

- Sí, és un rocòdrom, això.

- Mamà i com es va fins allà si no es pot trepitjar la gespa...?

.

.

.

- Mamà!!! que com es va fins allà?!

.

.

.

- MAMÀ!!!

- Booona pregunta, nen!

Juas, juas o la lògica aplastant d'un nen de quatre anys.

AQUÍ HO DEIXO DIT

EL DESTÍ (II)

Aquest estiu que tot just acaba de passar, els nens al casal on anaven, un parell de dies van fer una manualitat que consistia en fer un collar o una polsereta. A través d'un escubidú de fer pulseres, anaven passant una mena de tubets gairebé minúsculs de colors, com quan es fan els collars amb macarrons...

Quedaven vistoses les joies aquestes.

Per cert, que arrel d'això vaig ensenyar al nen a fer nusos, que encara no en sabia. S'enfadava perquè no li sortia a la primera, però armant-me de paciència li vaig explicar que al principi no les sabem fer totes les coses i que després les aprenem a fer a base d'anar provant i equivocar-nos. Aquell dia devia tenir la vena sermonera... Total, que al final va aprendre ;)

I tornant al destí uhuhuhuh....

Doncs els tubets aquests de colors, que resulta que es diuen "Hama Beads", em resultaven familiars en veure'ls en forma de polsera, ja que el mateix dia, vaig veure aquesta entrada al "Blog de los Bombones" (clicar per a veure, ja que ella explica amb pels i senyals què és això amb un nom tan estrany).

La veritat es que em sonaven molt també, perquè una companya meva de feina té un "posagots" fet amb Hama Beads. No sé d'on el va treure ella, però ara sé que es pot fer a casa senzillament.

A l'enllaç que us he posat està molt ben explicat. 

La idea, la proposta, em va semblar molt atractiva i no me'n vaig poder estar de guardar-me la idea per a futur regal. Així que un dia que em vaig apropar a l'Abacus i vaig veure que n'havia, vaig emportar-m'ho.

Ho tenia guardat. A l'estiu no vàrem fer gaires activitats d'interior, però ara ja comencem a fer alguna coseta.

Una de les que hem fet ha estat oferir aquesta joguina nova, intentant crear expectació...

Al principi el nen no es va interessar massa i la pega és que al paquet que havia comprat només anava una base. La meva proposta inicial era que el nen fes alguna figureta amb els Hama Beads i la nena ho enfilés als escubidús, així estaria entretinguda una estona fent polseres i collars.

Per cert, vàrem tornar a practicar nusos amb el nen...

Doncs, com deia, el nen va passar una mica del tema i em vaig quedar amb la nena, qui anava posant peces a la base. No seguia cap pauta més que anar posant en filera peces de colors, colors i més colors. Ja estava bé... Era una manera de treballar la motricitat fina ;)

Al cap d'una estona va tornar a aparèixer el nen i ja va mostra més d'interés...

Li vaig ensenyar les mostres que anaven al paquet i li vaig explicar què podíem fer.

Les mostres eren plantilles de lletres i va voler fer la seva lletra.

Vaig començar a fer-ho jo, seguint exactament aquesta mostra, però el nen va voler fer la seva i posar els colors que va voler. No importava. Vaig trobar interessant que, a part de treballar la motricitat fina, podíem treballar el comptar, ja que comptaven quants "hama beads" anaven a cada línia que estàvem muntant.

A mesura que anàvem acabant vaig aconseguir que fes una mica de cas a la mostra que teníem i va traçar l'ombra que representa que tenia la lletra, mitjançant "hama beads" negres.

Quan vàrem acabar de muntar, li vaig dir que el que seguia ho havia de fer jo, ja que necessitava la planxa. Al paquet venien unes instruccions molt senzilles. La qüestió és no posar la planxa amb massa temperatura.

En un tres i no res, les peces es van anar unint fruit de l'efecte de la calor de la planxa. Abans de desenganxar-ho, vàrem veure com el que eren formes circulars, s'havien unit quedant formes quadrades.

I ben content que es va quedar el nen amb la seva lletra!

La següent vegada, hem fet dibuixos més divertits amb idees que vaig trobant per internet. Ja he comprat un parell de bases més i jo ho he trobat divertit, interessant i addictiu. Mentre els nens han anat remenant amb els Hama Beads jo he fet aquesta Hello Kitty:

S'ha de tenir en compte una cosa. Si es fa servir alguna mostra, cal preveure si s'ha de girar o no. És a dir, si ara es copia tal qual aquesta Hello Kitty, al planxar i donar-li la volta, el llaç quedarà a l'altre costat. No sé si m'explico... I vigilar, perquè si salta un hama bead...ai ai ai... En el cas de la Kitty i amb ganes d'acabar, vaig col·locar un on no tocava... Però és igual... els nens van flipar quan la van veure acabada.


I una altra cosa: per a fer posagots, caldria una base circular. Amb les bases quadrades i rectangulars, no me'n he acabat de sortir i vaig veure, crec que a l'Abacus també, que hi ha bases rodones.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

Sona el despertador. Et despertes, contrariada, no saps quin dia és. Penses... "és el dia aquell que tenia festa però m'havia d'aixecar aviat igualment?" No... Encara no ho és. És el dia aquell que no tens festa i t'has d'aixecar aviat, igualment.

Sona el despertador i et sents abraçada.

Vols dormir, però t'encanta l'abraçada.

Acte seguit, uns peuets descalços entren a l'habitació. Es fa lloc al llit.

Torna a sonar el despertador.

Vols seguir dormint, però serà millor llevar-se i començar la rutina.

Els dos nens avui s'han llevat molt aviat i tot és molt més fàcil. Gràcies també a la inestimable ajuda del que m'abraça.

Llàstima del pipí fet a sobre a última hora (la nena... aix!)

I llàstima, també, de la noia GROLLERA que ha cridat darrera meu a l'autobús: "muévanse, vamos!"

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS EN COTXE

És que és pujar al cotxe i sentir la veueta dels nens "cançons de nenes, piplau"

Nosaltres som els únics responsables d'haver habituat als nostres fills a sentir cançons infantils al cotxe.

Però quan es passen tantes hores al cotxe, com les que vàrem passar les darreres vacances... és una agonia anar sentint tota l'estona les mateixes cançons. Inclús si és aquesta...

És una llàstima però també els estem avorrint.

Un dia vàrem intentar canviar. Ens vàrem arriscar. I si... (no!, vols dir?) I si posem un altre disc?

Nosaltres li vàrem posar tanta, tanta il·lusió... que els nens es varen emocionar amb nosaltres.

Va ser tanta la eufòria que vàrem anar ballant dins el cotxe (amb el cinturó de seguretat i asseguts, però ballant).

Inclús la veueta del nen es va sentir dient... "aquesta m'agrada, mamà..."

El canvi va venir de la mà de...

I ens vàrem sentir tant "lucky... so so lucky"

Està clar que a casa (o al cotxe) ens agrada els "du-du-ru-du-du-ru"...

Ah! i no... no són alemanys, són escocesos... (Oh Escòcia... m'agradaria que fos un proper destí turístic...)


AQUÍ HO DEIXO DIT

DIMARTS BREU

Conversa breu de dimarts al matí...

Els petits estrenen sabates.

Els "keds" de la nena, fan molt soroll. És a dir, la nena va caminant fent molt soroll amb els "keds" nous. S'ha de notar que són nous, però la veritat és una altra. Segons la nena, camina així per a espantar al monstre.

- Quin monstre?

- El monstre que ve a casa...

- Eh? A casa ve un monstre?

- Sí, va a l'habitació del meu germà i es posa les joguines a la boca.

- Puaaaaaaaj! El monstre xupa les joguines del teu germà?... i les teves no?

- Noooo, perquè jo no tinc joguines a la meva habitació.

Acabáramos!!!

La nena té molt integrat el que és el joc simbòlic i ja no considera joguines a tot allò que hi ha a la seva habitació.

AQUÍ HO DEIXO DIT

DIVENDRES MUSICALS I MELOSOS

En un to poc melós, dic...:

NO, no vull baixar més al súper, perquè ahir ja hi vaig anar dues vegades:

A comprar el pa i alguna coseta més i després perquè no havia llet i me'n vaig adonar a darrera hora.

Avui no vull baixar més al súper.

I l'altre dia el meu company em va dir que no havia mel. S'ha acabat, però jo no me l'he acabat que no m'agrada... Ho haurem d'apuntar a la llista de la compra si volem tenir-ne, perquè si no és d'aquesta manera, jo no compraré mel... (AI, Santa LLista!), però avui... avui, no vull baixar més al súper.

La mel... la mel deu estar al sol:

AQUÍ HO DEIXO DIT