divendres, 30 d’agost de 2013

DIVENDRES MUSICALS I DOLÇOS

Quan la nena va acabar aquest curs de l'escola bressol, vaig voler preparar un petit detallet per a les que havien estat les seves educadores.


Amb més o menys encert, m'agrada posar-me a la cuina i vaig voler fer unes galetes casolanes posades dins d'una caixa de llauna molt cuca. En vaig trobar tres iguals a una pastisseria i em van encantar.
No vaig pensar a fer fotos de les caixes. Les caixes eren tal que aquestes, però de forma rectangular. Les he vist aquí: http://www.birdikus.com/es/mueble/cajas-te-madera


La recepta, és la de les "Galetes de protagonista" amb una lleugera variació. Aquest cop vaig posar suc de taronja enlloc del plàtan i vaig afegir-hi unes gotes de xocolata negra (mmmmmmm). Les que vaig provar jo no tenien un gust molt fort de taronja, però bones sí que les vaig trobar. Vale! potser no són les millors galetes del món mundial... Al nen sembla que li agraden més les primeres, les de plàtan... però si ve de gust posar-se mans a l'obra i tenir un detall bonic amb algú... doncs, aquí va l'adaptació:

Ingredients per a la massa(aprox. 30 unid.):


250 grs. de farina + 5 grs. de llevat Royal

100 grs. sucre (si és sucre glas, millor, queda més finet)

1 ou

75 ml. d'oli de girasol

el suc d'una taronja

75 grs. de Perles de xocolata negra


Preparació:


Barrejar la farina i llevat amb el sucre, l'ou, l'oli i el suc de taronja. Afegir les perles de xocolata.
La massa l'haurem de deixar reposar. Fer una bola. 

Embolicar amb paper film transparent i deixar a la nevera durant mínim 30 minuts. Veureu que la massa serà fàcil de treballar. Si veieu que no, afegiu una mica de farina a la taula on treballeu. L'anirà absorbint i es podrà treballar millor.

Estirar la massa de manera que quedi un espessor de 3mm. (Aprox).


Per cert, vaig poder estrenar un meravellós corró amb el que podia regular l'espessor. Me'l van regalar pel dia de la mare hehehe


Tallar les galetes segons la forma desitjada. Aquestes en qüestió quedaran boniques si són rodones.




Un truc: si es posa la massa damunt el paper de forn i ja directament damunt de la safata del forn, per a tallar les galetes, això que us estalvieu.

Al forn, ja calent, a 180º durant 15 minuts. De veritat que no fa falta més

Semblaran les típiques cookies, però no ho són.


















Apa! i aquí la cançó:
Ah! una cosa. M'agrada penjar els vídeos oficials, però d'aquesta cançó no l'he trobat i com m'agrada molt i li va al pelo al tema... he penjat el vídeo que m'ha semblat menys cutre.

Pel que estic veient els darrers dies, crec que falta ben poc per a tornar a trepitjar fulles seques. Estaria bé fer-ho berenant galetes, però això va en contra de la dieta aquella que volia fer aquesta setmana.

AQUÍ HO DEIXO DIT



dimecres, 28 d’agost de 2013

ADÚLTERS!

La Maria i jo ens vam trobar fent cua esperant a què comencés l’espectacle.
Vàrem tenir una petita conversa cordial. Un breu “com va?” “Bé, bé”.
De seguida va agafar el mòbil. “Fer! Fer!”, deia mentre buscava cigarretes i l’encenedor. Per la manera en què s’expressava era com si parlés en codi. M’ho va semblar. Vaig voler fer un pas enrere perquè la situació i el fum  m’incomodava, però tenia més futurs espectadors darrera meu, esperant el seu torn a la fila. Gairebé els xafo…


Jo em vaig adonar que uns metres darrera meu estava el Ferran. Volia fer un gest per a saludar-lo. També havíem estat companys. Havíem compartit reunions… però també estava parlant pel mòbil, curiosament. Aquell sisé sentit que diuen que tenim les dones em deia que alguna cosa estranya passava.
Em feia la despistada però tenia l’orella ben parada. Estaven parlant entre ells. Podia seguir la conversa.

Adúlters!
La Maria i el Ferran junts… Jo sempre havia notat un especial feeling entre ells. La Maria tenia molts amics del sexe oposat i el Ferran, el mateix, sempre tontejava amb totes. Formava part del seu caràcter extremadament obert.. Ells eren així i  Mai dels mais hagués pensat que els enxamparia així

La Maria estava advertint-lo de la meva presencia. O sigui que la relació si era consolidada, no ho sé…, però molt pública no ho devia ser. Al marit de la Maria no el coneixia gaire. De fet, em semblava una mica “garrulo”. A la dona del Ferran, tampoc la coneixia gaire. L’havia vist un parell o tres de cops, però teníem algunes amistats en comú i, mira! em queia bé… i en aquell precís moment em va fer peneta. El Ferran i la seva dona feien bona parella, però són coses que passen.


En una altra situació, hagués allargat la breu conversa preguntant per exemple quin motiu li portava a veure aquesta obra, però… donava igual… No volia incomodar més a la Maria. Estar-me esperant per a entrar al recinte se m'estava fent etern.


AQUÍ HO DEIXO DIT

dimarts, 27 d’agost de 2013

DIMARTS BREU

El dinar d'avui dimarts serà breu. Bé, durant l'estiu (sense comptar el període vacacional) ha estat així, ja que arribo a les 14,20-14,30h a casa i dino en 10-15 minuts per a anar a buscar als nens abans de les 15,00 h...
Però és que a sobre, amb la nevera tan buida que tenim últimament, serà breu per partida doble.

Sort del pot de mongetes! Ara faltarà revisar si les puc acompanyar amb alguna cosa.
Aquesta setmana volia fer règim... ;)

AQUÍ HO DEIXO DIT

dilluns, 26 d’agost de 2013

PROPÒSITS I DESPROPÒSITS

No és que haguem fet grans coses aquest estiu/vacances...

Mentre encara hem estat treballant, la rutina era més o menys la mateixa que a l'hivern. Arribàvem a casa i intentàvem fer alguna activitat junts, tot i que moltes vegades ha estat la de menjar bastonets de pa perquè arribàvem afamats després de la llarga i dura jornada laboral.

El quadern de vacances de P3, el nen, el va agafar amb moltes ganes. Jo el vaig aturar perquè volia que fes la feina poc a poc i bé. Tan poc a poc ha estat que encara no l'hem acabat. Mentre hem estat fora me'l vaig deixar oblidat i ja hagués anat bé tenir-lo. Lo bàsic ho hem practicat igualment (escriure paraules molt bàsiques com els noms, papà, mamà, hola, Lleida... poc més! els números, comptar, dibuixar... sort de la pissarra i alguns papers en blanc).
Però segons em va comunicar una veïna... en tornar al cole, haurem d'entregar al quadern. O sigui, que ens haurem de posar les piles.
És que hem fet el vago. Ens hem banyat a la piscina. Hem pres el sol. Hem menjat patates. Hem begut llimonada (i cervesa). Hem vist la tele (massa). No hem estat al "tanto" de les notícies del 3/24 ni res per l'estil.

Hem, hem, hem estat de vacances.

I és que voldria creure que els nens també necessiten desconnectar. Que tot i que jo pensi que és bonic arribar a casa i fer alguna manualitat junts, algun dibuix, parlar de com ha anat el dia... Ells estan farts de tot això. Imagino que també deuen voler desconnectar.
Així que no ens hem estressat. O hem intentat viure més tranquils. No sempre passa i estar les 24 hores al tant d'ells cansa també. Costa pensar al moment que és un temps que després passarà i el trobarem a faltar. Ho penso. Estic convençuda, però davant un "calentón", allò que no fan mai cas de res... Crit al canto. Després te'n penedeixes, recapacites i sort d'un dia que vaig llegir aquest article:

(gràcies Lídia...)
La veritat és que el podria perfectament haver escrit jo, amb més o menys gràcia, però el podria haver escrit jo...

De moment no estic seguint gens al peu de la lletra cap mètode. Només sé que vull cridar menys i no vull ser la veïna Alfonsa. És difícil. I tot i que és bonic veure a la nena com "perd el temps" mirant-se una estàtua, com de camí al "cole" ha de pujar i baixar tots els graons dels locals, com hem de parar cada dia a trepitjar aquella tarima, com hem d'entrar cada dia al pàrking descobert del supermercat a fer de cambrers i emportar-nos un imaginari gelat de maduixa i unes monedes de xocolata... Tot això i més, és molt bonic, però quan vas amb presses, no tens ganes. Però poc a poc vull aconseguir mirar-ho tot des d'una altra perspectiva i gaudir del que mira una nena de dos anys i mig, de les curses d'un nen de quatre i mig, etc. Estic aprenent (ja era hora) a identificar els moments d'estrés, a saber en quin moment arribarà el crit, però no és fàcil.


Però no tot han estat crits aquest estiu. Tampoc han sigut tants. El viure desconnectada de la feina, sense gaires obligacions, ha fet que els crits no fossin la tònica de cada dia.

També ha sigut molt divertit veure com la nena aprèn a pronunciar la lletra "F".
- "Dofí" 
- "Dopí" 
- "Dofí"
- "ffffffffffdopí"
- "Dofí"
- "Ffffffffdofí"
- "Molt bé, bravo"
- "Ho he dit molt bé: fffdofí!"
- "Sí, ara digues Feo"
- "Peo"
- "Feo"
- "Fffffffeo"
- "Girafa"
- "fffffGirafa"
- "cafè"
- "FfCafè"
- "Feo"
- "Feo"
- "Molt bé, eh? Ho dius molt bé. Ves a dir-li feo al papà"
I corredisses per casa...
- "feo"
hahahah
vàrem riure molt fent-li dir paraules amb "F" a la nena i com el pare estava a una altra habitació corria i tornava i em deia una paraula amb "F" prèvia instrucció meva o del pare. I així "correveidile"
Es va unir el nen i al final ja no eren capaços de dir cap paraula ja que corrien, reien i tornaven a marxar.
Són moment divertits.
D'aquests n'hi ha molts, també, no tot són crits.


Si és que són...
El nen sempre està ocupat. És molt i molt tímid i si ens creuem amb algú conegut pel carrer no saluda. Jo tampoc li insisteixo massa perquè sé què és la vergonya. Però quan ja seguim el nostre camí li pregunto perquè no ha saludat i sempre està fent alguna cosa. O mirant un paper o l'altre dia és que s'estava mirant les mans.

Crec que inauguraré etiqueta nova i a veure si deixo escrites aquestes ocurrències. Serà bonic recordar-ho, tenir-ho present a mesura que els nens vagin creixent.

AQUÍ HO DEIXO DIT


divendres, 23 d’agost de 2013

DIVENDRES MUSICALS I DUBITATIUS

Sóc cagadubtes, de mena, i ho sé.
Així que cada cop que prenc una decisió i a sobre veig que és encertada celebro una festa interior. És que no m'agrada dubtar tant, però mira és el que hi ha. I en el meu cas, si no dono amb la decisió encertada, doncs mira! sempre va bé dur una moneda a sobre i decidir-me a cara i creu...

Però les decisions, per a qui són encertades en realitat? Alguns cops per un mateix, és clar! Però altres decisions es prenen sota pressió. Per la pressió de quedar bé davant algú, per què és el que toca fer, però tu estaries fent una altra cosa, estaries a un altre lloc, amb una altra gent... si realment poguessis decidir...
Al final tot acaba sent una estratègia i decideixes pel bé comú, perquè ponderes, poses en una balança els possibles resultats (incerts) i decideixes. Altres vegades anteposes els teus interessos i també tens el dubte de si semblaràs egoista, si els demés s'enfadaran, si no els hi agradarà el que estàs fent. Perquè el que tu pots decidir pot tenir conseqüències que poden afectar als demés.


Però altres vegades, cal fotre un cop de puny a la taula i prendre decisions sí o sí. I si a sobre, com dic, són encertades, em fan sentir més adulta. Volia dir/escriure més gran, però això m'ha recordat que l'altre dia vaig intentar emprovar-me un vestit que guardava de la meva pre-adolescència i que (mira que sóc innocent) no m'entrava. Bé, entrar potser sí que entrava però si l'hagués botonat haguessin saltat tots...



Doncs, no sabia si penjar un vídeo que seguís la mateixa línia de l'anterior divendres musical o canviar radicalment.





Crec que millor seguir amb la línia (hihihihi)
I el cas és que el Pablo Alborán no em queia malament, però de sentir-lo tant a la ràdio, abans de marxar de vacances, l'he avorrit, al pobre noi.

La cançó dels Fresones Rebeldes l'hem rescatat aquest estiu i ha sonat molt al cotxe. Hem aconseguit alternar "cançons de nenes" (cançons infantils) amb la de "enamorar". A mi d'aquesta cançó m'encanta quan canten "tu tu tu tu" i em recordava aquesta cançó que poso ara que també fa "ti-ti-ti-ti-tu..."


apa!


Espero que la decisió d'avui hagi estat encertada: dos vídeos en comptes d'un, però en realitat jo ja m'havia decidit pel segon...

AQUÍ HO DEIXO DIT




dimarts, 20 d’agost de 2013

DIMARTS BREU


Sant tornem-hi.

La platja s'ha quedat una mica més buida sense nosaltres...

AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 9 d’agost de 2013

ESPAI PER A FAMÍLIES


Recentment, hem descobert un espai ideal per a famílies si s’està a prop de Benasque. O segons com, si no queda lluny als lectors… es pot anar a passar el dia.


Es tracta de l’Hospital de Benasque, que és un hotel, restaurant, cafeteria i estació d’esquí de fons. http://www.llanosdelhospital.com/

 No es troba a la mateixa població si no que s’ha de seguir la carretera A-139 i abans d’arribar al final de la mateixa, el final literal de la mateixa perquè no hi ha frontera amb França. Pas per carretera, perquè practicant trecking podeu passar perfectament a l'altre cantó.
Bagneres de Luchon queda a pocs kilòmetres de Benasque, però per a anar-hi en cotxe, s'hi ha d'anar passant per Vielha.

Bé, doncs abans d'arribar al final de la carretera, hi ha el desvio a mà dreta. Està ben marcat.

El fet de que no es pugui accedir directament des de França fa que per a molts la vall de Benasque pot ser no gaire coneguda, però per a nosaltres ho és. Però com en tot a la vida, ens hem trobat amb una sorpresa, agradable.


El lloc en qüestió, l'indret, ja el coneixíem ja que anem sovint per la zona, però el que hem descobert i del que vull parlar avui és “La posada del fraile”, una terrassa a l’aire lliure adossada a l’Hospital de Benasque. Allà es pot gaudir del paisatge, de la natura, tot prenent un refrigeri amb personatges tant singulars com algun cavaller (sí, sí, cavallers dels medievals), un monjo i l’amable “Cabeza Parda”.
http://www.llanosdelhospital.com/esl/Verano


“Cabeza Parda” serà un gran amfitrió.

Ens va obsequiar amb Lacasitos (als nens…) i ens va dir on podríem trobar or. Es veu que al riu que voreja l’indret es pot trobar or! No cal mullar-se els peus per a trobar-lo. En recollir unes quantes pepites, després el pots bescanviar per preuades monedes de xocolata!

Mentre varem estar prenent uns refrescs, no molt cars, per cert, en “Cabeza Parda” ens va explicar contes, va deixar que els nens es disfressessin de cavallers, reis, reines, etc. Fins i tot després ens va oferir els seus serveis de guia i a mode de conte ens va explicar la història de l’Hospital de Benasque i també concretament, la història d’en Marcial, un valent pastor que vivia justament en aquelles muntanyes, que habitava una cabana de pedra i dormia en un llit molt diferent al que nosaltres coneixem, que posava a resguard dels ratolins els seus queviures i que sabia fer formatge…


La veritat és que dona gust atansar-se a llocs on les famílies són benvingudes, ja que una està més que farta de què li cridin l’atenció als “puestos” perquè els nens criden més del compte o es mouen massa. De vegades em donen ganes d’escriure sobre aquests llocs i com estigui una mica més inspirada, ho faré. Segurament no donaré noms, que no és plan…


Als jardins de “L’Hospital de Benasque” també hi ha un parc infantil tot fet de fusta tallada. És realmente bonic i com les temperaturas a la zona no són altes, s’hi està la mar de bé.

Va ser curiós veure una petita “charca” amb granotes i cap-grossos. Nosaltres, urbanites que som, ho varem gaudir, però sobretot els petits que no n’havien vist mai en directe.
I si esteu per la vall, no deixeu de fer excursions, grans o petites però la vall està plena de llocs per a visitar tot i els desastres de les darreres riuades. Hi ha molta feina a fer i s'està fent.
AQUÍ HO DEIXO DIT

divendres, 2 d’agost de 2013

DIVENDRES MUSICALS I CALUROSOS

Però és normal... Tornen els divendres musicals perquè ara tinc una mica més de temps i m'agrada actualitzar el bloc, però més normal és la calor, no?
El que ve de gust és menjar gelats. Bé, sí, potser ve de gust altres coses més per a refrescar-se, però vull parlar de gelats.
Hi ha uns quants gelats mítics, però un d'ells, del que vull parlar avui és el "Cola-jet", aquell en forma de coet, la part de dalt, la punta estava (o està) recoberta de xocolata, el mig era (o és) llimó (molt cremós semblava tot i ser de gel, el polo)
I la part de baix, de cola.



Encara recordo el seu embolcall blau cel, però el que més recordo és el premi que et podia tocar. Si al pal hi sortia dibuixat un asterisc... Premi! et tocava un gelat (un altre Colajet) gratis! Mmmmm què bons que estaven.
Remember when... turú turú rúuuu

I què passa ara amb els Colajet?
Doncs, fa un temps el vaig tornar a provar, però no sé... no el recordo tan bo com quan era petita, perquè si no hagués tornat a repetir l'experiència i crec que va ser només un dia de fa dos anys o així. Però és que al "Colajet" l'ha desbancat el "Chocolate absoluto" de Nestlé.... ooooooooooooooooooooooh!!!!
No és que tinguin res a veure, però és el gelat que menjo des de fa un parell d'estius, després de veure com se'l demanava un gran amic meu després de menjar-nos una gran paella a l'Hospitalet de l'Infant. Em va donar enveja de la gran i vaig estar buscant el gelat fins que el vaig trobar i el vaig provar i... ooooooooooh!!


Font: "Helados Nestlé"

Ah! i tot això ve, no perquè vulgui imitar a la Martina Klein fent propaganda de Nestlé. No! Lo del Colajet ve, perquè l'altre dia vaig trobar al fons d'un calaix una samarreta que tenia dibuixats tres gelats (polos) i posava "Colajet new", però no era el típic Colajet de Camy, però em va fer gràcia la samarreta i un dia, caminant pel carrer Major, ma mare me la va regalar. Hehehehe
Em va fer gràcia tornar a trobar la samarreta i la vull rescatar.

Els darrers estius, bé, el de 2008 i el de 2010... he hagut de portar roba una mica més ampla i ha arribat un punt que he oblidat quina roba em posava abans. Ara, falta provar-me la samarreta en qüestió i a veure si la puc lluïr una mica aquest estiu. (que em vagi bé, si us plau, que em vagi bé...)

Amb l'edat el cos canvia, les modes canvien i el que abans ens sentava súper bé i era molt modern, ho veiem passat de moda.
Això em va passar a mi l'altre dia mirant per You tube vídeos. Em vaig posar el de Los Fresones Rebeldes "Al amanecer" i les que "antaño" eren unes noies moníssimes, bé, ho continuaven sent, clar, però passades de moda.

Ah! potser algú dels que em pugueu llegir pensàveu que posaria els "Cola-jet set" de vídeo avui? No... Avui em decanto per la formació original "Los Fresones Rebeldes"

La de "Al amanecer"? Nooo, tampoc.

Aquesta, que és de dibuixos animats i a la meva filla li agrada.


Jo també els trobo moníssims.
Els hauré de rescatar i posar-los al cotxe.

AQUÍ HO DEIXO DIT