dilluns, 18 de novembre del 2013

CRÍTIQUES

Ja s'ha acabat el cap de setmana i ja s'ha acabat el Ponent Roots.

La vivència ha tingut moments molt bons i uns altres no és que diguem dolents, però que a nosaltres personalment no ens han agradat tant.

Tot lo bo va estar a la sessió nocturna del Ponent Roots, amb els concerts de Soweto, Pepper Pots i Excitements.

El concert de Soweto gairebé no el vàrem veure perquè quan vàrem arribar ja acabava. Sort que vàrem arribar a veure a The Pepper Pots, que de fet nosaltres anàvem a veure aquest grup, principalment. Alguna vegada ja he dit, que degut a les "nostres obligacions familiars" hem de ser molt selectius a l'hora de triar sortides nocturnes.
"A la menda lerenda", l'espectacle de The Pepper Pots em va agradar, però no em va fascinar tant com l'altra vegada que els havia vist. Comentant-ho amb els amics la conclusió és que es troba a faltar la tercera component (la Marina) i lo conjuntades que anaven i coordinades en la coreografia.
Excitements sí que ens va fascinar. La cantant, Koko Jean, és una artistassa. Una Tina Turner en miniatura i va ser tot un descobriment.
De fet, vàrem fer-nos algunes fotos amb ella (molt maja), vàrem comprar el disc (vinil), ens el va signar...

I aquí, quan ja acabàvem la nit, ve una de les anècdotes.
Se'ns va apropar un noi i ens va preguntar que perquè havíem comprat el disc de "The EXCITEMENTS" i jo vaig comentar-li que "mira, veníem a veure The Pepper Pots, però ens ha agradat tant i tant el concert de The Excitements que hem comprat el disc, perquè ha valgut molt la pena. Ha estat tot un espectacle" (o algo així li vaig dir).
I ell contestà:
- Així que veniu a veure el concert de "The Pepper Pots" i compreu el disc de "The Excitements"...
I no sé, vaig notar un interès una mica estrany fins que vaig caure en què era un dels components del grup (The Pepper Pots).
Jo volia quedar bé i no ofendre, però el meu company és molt més directe i li va dir el que realment pensàvem després de veure l'actuació.

En definitiva... en conclusió...


Es troba a faltar a la tercera component, la Marina. Segons ens va dir el noi, va marxar perquè volia emprendre nous camins en solitari, no perquè ningú l'hagi fet fora... (també val a dir que de vegades la gent veiem fantasmes on no hi ha... potser sí que és veritat això que diu...)


La component moreneta (Adriana) sembla que faci de líder.
Aquí, el noi ens deia que a The Pepper Pots no hi ha cap líder... Jo crec que és el que realment volen, que no hagi cap líder, però no és la imatge que ens va quedar a nosaltres. A nosaltres ens va semblar que l'altra component femenina (Aya Sima Fatty) queda en un segon terme. I no! no mola, què voleu que digui? Però que si volen canviar una mica l'estil, és del tot lícit... però a nosaltres ens agradava l'anterior estil, estètica i coreografia. Ara les noies no van amb vestidets sixties, anaven amb vestidets de "lentejueles"... Diferent!


Crec que el noi (que diria que era el trompetista del grup) va agrair les crítiques del meu company (com a una petita representació del públic -nombrós- que es va congregar al Cotton). Jo espero que s'ho prengués com una crítica constructiva. Això ens va dir, no sé si amb la boca petita o per deixar la conversa per acabada.

Nosaltres ens quedem amb un bon sabor de boca. Els dos concerts que vàrem veure ens van agradar moltíssim, però, mira! el de The Excitements, més.


I la versió familiar del Ponent Roots, que tant esperava... no em va agradar.
També vull deixar clar que la culpa no crec que sigui de l'organització, però si m'arriben a llegir, espero que també s'ho prenguin com una crítica constructiva i molt subjectiva.
Per començar i que quedi clar: a mi el jazz no m'agrada. Per tant... si vaig a un concert de jazz tinc molts números de què no m'agradi. I és el que va passar. La sessió familiar anava a càrrec d'un trio de jazz. Però realment no era música adreçada als menuts (SOTA EL MEU PUNT DE VISTA... HUMIL)
L'any passat amb el Carles Belda i Lo Pardal Roquer ens ho vàrem passar súper bé (tot i que els nens molt cas a la música no fan). Això mateix va passar aquest any. Els nens (els meus, no parlo dels altres) no estan al cas de la música. La meva petita, a qui la música li encanta, sí que volia veure alguna cosa i ballar, però portava més marxa ella, més ritme, que les cançons que s'anaven tocant i cantant. I que consti, que l'Andrea Motis també té una veu espectacular, però repeteixo, t'ha d'agradar el jazz.
Els nens van estar més pendents del jocs de fusta gegants de l'empresa Tombs Creatius que de qualsevol altra cosa. I està bé, eh? Però els grans també hem d'estar pendents, entre tanta mainada, de resoldre conflictes entre menuts. Ja se sap, tots els nens volen tocar-ho tot i això de respectar el torn no sempre agrada. I ho dic pels meus... però també pels dels demés!
Vàrem marxar abans d'hora. Em va saber greu, però jo ja estava un pel... aclaparada per tant jazz, tant xivarri, tanta gent. Això últim, m'agrada, però havia massa gent. I clar, això és una opinió subjectiva... no sóc de massa aglomeracions. Tot i tanta gent, en principi és sinònim d'èxit si muntes un festival a Lleida.

I s'agraeix, de veritat, que facin aquest tipus de coses a Lleida!

AQUÍ HO DEIXO DIT.







2 comentaris:

  1. Aiss, no me'n parlis del concert u.u el meu fill va decidir que es sentia molt agobiat amb tanta gent i tan si com no vàrem haver de marxar desprès de haver pagat 18 euros d'entrada. A mi m'agrada el Jazz pero comparteixo amb tu que el any passat amb el pardal roquer era molt millor per als nens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així vareu marxar, no?
      Fa pena que per a una cosa que fan a Lleida tan conciliadora, no ens hagi agradat del tot...

      Elimina