SENTIMENTS

Crec que a mesura que ens anem fent grans ens costa més expressar els sentiments, però a l'hora també crec que a expressar els sentiments se'n aprèn. Però no és fàcil. Hi ha gent que és més transparent, hi ha gent que vol dissimular els sentiments i crec que sempre costa parlar dels sentiments, sobretot com dic, quan ens anem fent més grans, ja que l'experiència ens fa veure que podem ser vulnerables.

Els nens no pensen tant en tot això, però crec que als nens més petits els costa fer entendre els seus sentiments... o ens costa entendre'ls.

El cap de setmana passat vàrem anar a fer un passeig pel barri. Tapadets i amb llurs patinets i carritos per a passejar nines, vàrem voltar, vàrem estar una estona al parc... Vàrem veure que un basar xinès que hi ha a l'altra banda de parc estava obert i vàrem anar a treure el nas amb la intenció de comprar un conte pels nens d'aquells que estan sense pintar. Donaríem ús als retoladors que ens havien portat els Reis i dels quals ja me'n he adonat que hem perdut un. (grrrrrrrrrrrrr)

Abans d'entrar al basar vàrem deixar aparcats fora al carrer, però lleugerament amagats el carrito i el patinet.

I en sortir... oooooooh! No hi eren.

Varen ser uns segons de desconcert per part dels adults i de plors per part dels nens, que veien perdudes per sempre les seves joguines.

NO ho podíem entendre. Sí que havíem estat una estona dins, però no és un carrer molt transitat i un diumenge al vespre, menys. Era possible que l'única persona que havia pogut passar en aquell moment s'hagués endut les joguines... les dues? I cap on havia anat. M'agafaven ganes de sortir corrents, però cap on?

Llavors, un moment de lucidesa mentre abraçava el nen que era qui pitjor ho portava. I és que em posava a la seva pell... i jo em sentia igual, tot i que jo sóc adulta i podia controlar l'esclat de plor.

Doncs, llavors, vaig pensar en tornar a entrar al basar i preguntar per si algú havia vist res...

Ostras! Les joguines estaven dins. Les havien entrat ells!!

Uf! Crec que tots ens vàrem sentir alleugerats. Tot i que jo sóc molt malpensada i no acabo d'entendre perquè ho entren dins i no ens avisen... Però més val en pensar en la bona intenció del personal i que anaven atrafegats desembolicant aquells paquets, posant etiquetes i bla bla bla i no se'n varen adonar de què nosaltres havíem marxat i no havíem recollit lo nostre.

Al dia següent, ja més tranquils, però amb l'incident recent, vaig voler preguntar al nen com es sentia quan va veure que el patinet ja no estava fora al carrer en sortir de la botiga.

No va aprofundir com jo esperava en explicar detalls. Es va limitar a explicar que va pensar que havia vingut un lladre i havia agafat el seu patinet. I jo li preguntava, insistia, "però com estaves: trist, enfadat, tranquil, content?"
"Trist", em va contestar.

Li vaig preguntar que perquè estava trist i em va contestar que estava trist perquè a ell li agradava molt el seu patinet.

I ja està.

Jo no vaig voler posar-me pesada però sí que li vaig dir que fins que no me'n havia adonat de què havia passat, jo també estava molt trista. Estava intentant empatitzar amb ell. Jo encara no sé si un nen de gairebé cinc anys empatitza o és només el meu que li costa posar-se en el lloc dels demés...

De moment, pel que veig, és un ésser bastant individualista. Però també veig en ell una evolució. Sempre necessita companyia i tot i que hi ha cops que "molesta" estar amb ell només pel fet d'estar amb ell, és una cosa que sé que passarà i trobaré a faltar, per tant, si puc intento gaudir del moment també. Però costa quan tens més coses al cap... No sempre importants aquestes coses al cap, també val a dir-ho...
I altres vegades, el veus que les estones de joc individual van augmentant. Socialitza. La seva germana és una gran companya de jocs i una gran víctima dels seus atacs d'ira. I quan veu la que ha liat, es veu que li sap greu, però li costa dir-ho. Llavors, intento ajudar-lo treient-li les paraules. Socialitza. Amb els companys de classe. Compartir és una cosa apresa, crec que no és una cosa natural en ell. Però ja està bé que ho aprengui... El nen, quan creixi, que sigui com sigui, però una cosa tinc clara: m'agradaria que fos respectuós amb la resta de gent.

Però pel que veig a mesura que el nen creix, és una cosa que s'ha d'anar aprenent i els pares, no només ens hem de cuidar d'ell alimentant-lo, vestint-lo... l'educació... costa, perquè ningú t'ensenya a ser pare o mare. i nosaltres també tenim sentiments i mals dies o bons dies, també!
Però la vida t'ensenya coses, sí. I això sí que em pot servir.

Per exemple i crec que el més importar: escoltar. Per molt que una persona vulgui expressar els seus sentiments si no hi ha ningú que escolti, no ho farà. Per a mi és primordial i una de les virtuts que més valoro en les persones. Per tant, sempre que pugui he d'escoltar als nens, perquè això els servirà, crec, per a expressar els sentiments. Conseqüentment, evitarem escenes airades, rebequeries, etc. Però, costa reprimir-se...
I algú creu que això és cert? NO, NO, NO i ho certifico.
Que la teoria és molt bonica, però per molt que et mosseguis la llengua, per molt que vulguis ser pacient, sempre, sempre, sempre hi ha la possibilitat de què aparegui un crit.
És trist, però és així.

AQUÍ HO DEIXO DIT