divendres, 21 de febrer del 2014

DIVENDRES MUSICALS I FENT ANYS

Com deia ahir, acaben de fer anys els nens i com deia, un batibull de sentiments m'envaeixen.
Però no només passen els anys pels nens, és clar! I una també té un batibull de sentiments, ja que per una part em nego a portar determinada roba que podríem considerar de més adulta, però sóc conscient que roba més de "teenager" ja no em queda bé. Que el cos va canviant, que ja no sóc aquella eterna adolescent que es fartava d'haver d'ensenyar el DNI al porter del pub o discoteca de turno perquè aparentava menys edat. No em plantejo l'edat que aparento ara mateix, però sí que tinc clar que ja tinc una edat i que no podré ser eternament una adolescent :P
I per altra banda, em fa por l'adolescència dels meus petits, que quan te'n adones de lo ràpid que han passat els primers cinc anys del gran, penses "uf!"
Que tothom et diu que aquesta, la d'ara, és la millor edat. Tot i que també hi ha qui diu que totes les edats tenen el seu "que".
Però temo l'adolescència dels meus petits i temo no poder estar a l'alçada del que es mereixen per a educar-los de la millor manera possible o com jo voldria o humilment podria... Ser forta i fer-ho amb l'exemple, no amb la teoria.

Que aprenguin a escoltar, estimar. Que se sentin escoltats i estimats. Mantenir per sempre més una relació afectuosa.
Que siguin tolerants, respectuosos...
Que no es deixin portar, que tinguin idees pròpies... jo les escoltaré i si no hi estic d'acord, també diré la meva. Dialogarem.

Que tinguin valors, valors que jo considero importants, les essencials, més que res... que aprenguin a valorar tot els que els envolta, les coses materials i les immaterials, fugir de les coses materials innecessàries... però per sobre de tot això que visquin i aprenguin a viure la vida.

Que sí! que jo també he d'aprendre moltes coses, me'n adono! 
Perquè no és tant important la paraula ensenyar com la d'aprendre.








AQUÍ HO DEIXO DIT

2 comentaris:

  1. Senzillament preciosa l'entrada. Transmets uns valors molt positius i realistes als teus fills. I ho fas de tot cor. I segur que no sempre encertaràs, perquè ets humana i tots ens equivoquem. Però aquesta passió que hi poses a la vida et fa ser un 10 com a persona i com a mare. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uo, Lidia, quines paraules també les teves! Amb el tema dels fills, ja saps, es fa el que es pot. I errors, molts, però voluntat d'esmenar-los també! i reflexions, moltes, també! ;)

      Elimina