Estava molt contenta. Cofoia.
La Victòria és una vella amiga meva... Fa més de trenta anys que ho som. I sembla que va ser ahir que estàvem assegudes a la taula del parvulari juntes. Sí, va ser a l'escola que ens vàrem conèixer. Ella era nova a la ciutat. Al seu pare l'havien destinat a Lleida i venien d'un poble de Granada.
La Victòria venia a passar uns dies a Catalunya i volia aprofitar per a veure-la. Des de que va marxar a fer l'Erasmus ha voltat molt, però la nostra relació d'amistat sempre ha estat molt intensa.
Sé que ella s'enyorava, però tenia una nova vida i no era tan fàcil ser radical, deixar-ho tot i tornar. Però ara, ara, venia a passar uns dies a Catalunya.
Potser la convidaria a passar uns dies a la casa de la platja i així podríem fer alguna sortideta juntes, podríem parlar extensament assegudes a la taula davant un cafè, compartir inquietuds... Podríem seure al banc aquell del passeig marítim que m'inspira, on acostumo a treure una llibreta i escriure o dibuixar, aquell dia, però, ens dedicaríem a observar el mar i les onades bategant el diumenge a la tarda sota un cel rogent, a observar els nens fent volar els seus estels, hi haurà un vent que remourà els nostres cabells i me'n adono de què no sé si la Victòria porta el cabell llarg o curt ara... Ens dedicaríem a observar l'horitzó i, somrient, aniríem recordant temps passats i parlaríem d'aquests temps passats amb sinceritat i valentia... Podríem seure al banc aquell sense treure la llibreta, aquest cop, perquè ja em sentiria prou acompanyada.
Podríem passejar fins a casa pel camí més llarg tot rient, tot recordant les batalletes i els drames de la joventut, que tampoc n'hi havia per tant...
La Victòria venia a passar uns dies a Catalunya i volia aprofitar per a veure-la. Des de que va marxar a fer l'Erasmus ha voltat molt, però la nostra relació d'amistat sempre ha estat molt intensa.
Sé que ella s'enyorava, però tenia una nova vida i no era tan fàcil ser radical, deixar-ho tot i tornar. Però ara, ara, venia a passar uns dies a Catalunya.
Potser la convidaria a passar uns dies a la casa de la platja i així podríem fer alguna sortideta juntes, podríem parlar extensament assegudes a la taula davant un cafè, compartir inquietuds... Podríem seure al banc aquell del passeig marítim que m'inspira, on acostumo a treure una llibreta i escriure o dibuixar, aquell dia, però, ens dedicaríem a observar el mar i les onades bategant el diumenge a la tarda sota un cel rogent, a observar els nens fent volar els seus estels, hi haurà un vent que remourà els nostres cabells i me'n adono de què no sé si la Victòria porta el cabell llarg o curt ara... Ens dedicaríem a observar l'horitzó i, somrient, aniríem recordant temps passats i parlaríem d'aquests temps passats amb sinceritat i valentia... Podríem seure al banc aquell sense treure la llibreta, aquest cop, perquè ja em sentiria prou acompanyada.
Podríem passejar fins a casa pel camí més llarg tot rient, tot recordant les batalletes i els drames de la joventut, que tampoc n'hi havia per tant...
Podríem anar a sopar, podríem preparar nosaltres els sopars...
Després d'esmorzar el dilluns, la podria acompanyar a casa i... la Victòria aviat haurà de tornar a marxar, però tinc moltes ganes de veure-la.
Feia molt temps que no ens vèiem però gràcies a les xarxes socials estàvem al dia de les nostres vides. Temps enrere no havíem tingut secrets, però ara mateix feia molts nadals que ja no tornava a casa. La Victòria tenia una altra vida fora, però la vida dona mil voltes i la seva vida, allà lluny, també havia canviat i necessitava reprendre el contacte amb la gent que l'estimava des de feia tant temps: els seus pares, la seva família, la gent del barri, alguns ex-companys de feina, els seus amics i amigues... Quan ella va marxar, la meva vida ordinària i monòtona, també va canviar. La trobava molt a faltar i ara estava commoguda pels darrers esdeveniments.
Feia molt temps que no ens vèiem i tenia moltes ganes de veure-li la cara a la Victòria.
AQUÍ HO DEIXO DIT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada