dilluns, 21 de desembre de 2015

QUÈ VOLS SER DE GRAN?

Jo, de petita, devia tenir uns tres o quatre anys... pensava que per a ser "senyoreta" (mestra) s'havia de fer una carrera. Però una carrera corrent i la primera que arribava a la meta es feia senyoreta. Això era una mena d'examen final. No recordo haver pensat que s'havia d'estudiar res. Suposo que amb lo que ensenyaven al cole n'hi havia prou. Tampoc sabia, a aquella edat, quants anys durava el cole. Les nenes de BUP eren mooooooooolt grans sota el meu punt de vista.


Jo, com altres nenes, recordo que volia ser "senyoreta" de gran.
Crec que durant bona part de la meva infantesa és el que volia. Era una feina que em tocava de prop, però pel simple fet de ser una nena que va al cole cada dia i les mestres ser figures de referència. Res més que això.

Però vaig passar per diverses etapes.



Després, quan ja s'atansa el moment de deixar l'EGB vaig canviar de parer i vaig decidir que volia ser arquitecta o dissenyadora. Eren els 80 i estava de moda el disseny gràfic.
També locutora de radio, però mai he tingut molta facilitat de paraula. Però com m'agradava tant la música, tenia la radio posada tot el dia i m'agradava sentir aquelles veus i imaginar-me com eren els locutors. Escriure se'm donava millor, era com una passió. De fet, el bloc d'ara es una via d'escapament... Em premiaven les redaccions, sempre m'havia agradat llegir i treia bona nota a català i castellà, a les llengües en general.
Tenia clar que ser periodista seria una bona sortida.



Però les notes no acompanyaven i vaig tirar cap a la FP, buscant, mig obligada per no disgustar-los a casa, aquella sortida laboral més segura. La informàtica m'apassionava, però el programar amb aquells llenguatges inintel·ligibles era dur.

Després, les notes van acompanyar i vaig seguir estudiant. Em vaig decantar per les ciències empresarials. M'apassionava el poder ser "jefe"...

Després vaig descobrir que estudiar ciències empresarials no suposava exactament ser "jefe".

I allà fruïa amb l'assignatura de marketing i somiava en obrir un negoci propi: volia tenir una botiga de discos. De tant en tant anava al Satchmo de Lleida i jo volia ser una mena de successora del Satchmo o la competència. Així estava jo, als núvols. No estudiava aquells apunts perquè tenia el cap a la botiga de discos (i merchandising) i les notes ja van tornar a anar molt malament, però molt... Em vaig intentar posar les piles. La meva motivació era la botiga de discos i a més, per aquella època, també, independitzar-me... Els quadrimestres anaven passant com podien i els mp3 també. I napster...!!! HORROR!!! Sembla el conte de la lletera, però el meu somni, la meva botiga de discos se'n havia anat en orris,... abans de començar. Junt amb els estudis de periodisme, que es van quedar allà, a l'imaginari individual.


Finalment, la meva professió és la d'assessora tributària. Una feina que fa que pensi que mai tocaré sostre. El dret tributari és una matèria tan canviant que, crec, mai arribaré a dominar-la i m'ho passo bé, contenta, quan els clients em plantegen alguna situació i m'endinso dins les bases de dades, articles i consultes vàries buscant una resposta.

Això i el ser mare i compartir la vida amb una persona molt especial, fan que tot arribant als 40 anys, pensi que sí, que m'he fet gran, però que és guay.

Però de gran, segurament hauré canviat una miqueta més. Tindré més arrugues per tot arreu, potser m'hauré engreixat (espero que no), tindré canes, però arribarà un moment en què serà inevitable tenyir-se i no es notaran...
D'aquí a uns anyets, ens plantejarem més seriosament què seran els nens de grans. Però la vida dóna tantes voltes...! Què qui sap lo que seran? El nen, ja fa temps que diu que serà futbolista i corredor de Moto gp i fórmula 1.
La nena, de moment, no es preocupa gaire del seu futur. Però sí que té molt clar què no li dirà als seus fills i que els hi deixarà fer (és a dir, no repetirà els meus sermons i els hi deixarà fer tot el que no els hi deixo fer a ells ... ja!). De moment, juga, i és un plaer veure-la jugar i participar en els seus jocs.

De gran, vull ser com ara.
Feliç.
I qui sap?
... encara falta per a fer-me més gran i potser sí que acabo sent periodista... 


AQUÍ HO DEIXO DIT





dijous, 17 de desembre de 2015

S'OBRE EL TELÓ

S'obre el teló i servidora, viu una situació una mica incòmoda... i desagradable, pel meu gust.


Així de bon matí, acabant de sortir al carrer...
i m'he quedat ben neguitosa i no m'ho puc treure del cap.
LA CAUSA?

La veritat és que no sé ni com començar a explicar-ho. Crec que deixar-ho dit aquí m'ajudarà a ordenar idees. És una cosa que no m'afecta directament, però se m'ha quedat gravada al cap.
Suposo que per un seguit de casualitats.

Aquests dies al cole s'està celebrant el Nadal. Una de les activitats que es fa és el Festival, on els nens i nenes més petits mostren als familiars les nadales que han après i han preparat amb tanta i tanta cura.
Seguint les concretes instruccions de cada tutora (que si han d'anar de tals colors o amb la camisa blanca, etc.), els petits arriben una mica mudats. I a més encara que no ho diguin les instruccions, els portem ben pentinats.
Tothom, jo crec, està disposat a donar el millor de sí.

Dimarts van actuar els de primer i segon, dimecres els de P4 i P5 i dijous els de P2 i P3...

Aquell vespre, la meva nena no havia corregut mai tan ràpid per a arribar a l'escola. De fet, potser mai havia corregut tan ràpid, ni el dia que va córrer a una cursa infantil i va quedar quarta... I no es va queixar perquè tenia flato ni res...

Estava ben emocionada, fins i tot nerviosa per l'esdeveniment.
Ni cal dir que els festivals sempre surten bé, però bé del tot, els nens i nenes ho fan de meravella i el públic aplaudeix com en el millor dels espectacles.


Doncs just sortint de casa ens hem trobat a una companya de classe de la nena acompanyada de la seva àvia.
Després de saludar-nos, l'àvia m'ha dit. "Me han dicho que iban muy guapas ayer". i Jo li he contestat que i que ho havien fet molt bé.
Llavors, m'ha començat a explicar que la seva filla a ella no li havia dit que es feia el festival i que li hagués fet molta il·lusió veure-la...
Jo anava fent que sí amb el cap pensant que què li podia dir a aquella pobra dona que fins i tot la veia a punt de plorar. Amb lo antisocial que sóc jo i lo poc que agrada a la gent la gent antisocial. I més si a sobre aquesta gent està a punt de plorar.


Bé... Al cap i a la fi la mare de la nena, què sé jo havia pogut pensar per decidir no dir-li a la seva mare ni convidar-la?!. En qualsevol cas, entenc que la mare de la nena volgués gaudir de l'esdeveniment sense massa pompositats, amb orgull de mare (i pare) i ja està, Jo què sé!? Potser no la gaudeix tot el que voldria. NI IDEA. No obstant, posades a pensar en aquelles hores del matí emboirat...

Però quan m'ha dit que a la sogra sí que li havien dit... Buf! Si sóc pobra en paraules, en aquell precís instant, més.
Sort que el nen, sense voler, m'anava rescatant. M'estava interrompent preguntant coses sense importància però vitals per a ell. Era un d'aquells moments de la vida de "tierra trágame". En tota regla.


És obvi que la relació entre mare/àvia (per a entendre'ns) i filla no és bona. I llavors he recordat un incident en el que també em vaig quedar que no sabia on posar-me. Vaig sentir vergona aliena, i que no era ni el lloc ni el moment...:
Estàvem a la sortida de l'escola esperant a les nens. Aquesta Mare/àvia i la seva filla, acompanyades de la nena més petita (la germaneta de la companya de la meva nena, per a entendre'ns) anaven cada una per la seva banda, més o menys. La mare/àvia amb la néta petita i la filla parlant amb la resta de mares que estàvem esperant a la porta. De cop, la mare/àvia va dir-li a la seva filla: "Mira, si le pregunto que quien es la bruja te señala. Te llama bruja haha".
O quelcom així. Jo em vaig quedar "patidifusa". Què era el que havia dit? Què estava passant?!?! Li ha dit bruixa a la seva filla i davant de tothom? I, realment, li està ensenyant a dir a la néta petita? No m'ho podia creure.
Evidentment la seva filla es va quedar amb una cara... però va saber reaccionar i li va contestar amb un somriure a la boca... "Sí, es que me viene de genética".
Buá.

Avui la mare/àvia estava tant queixosa que fins i tot em deia alguna cosa como "esto Dios lo devuelve...". No he entès com Dios lo devuelve... Jo en aquell moment he deixat d'escoltar-la, lo poc que l'anava escoltant, perquè ella ja anava ben airada i entre les qüestions de vital importància del nen i que jo volia atansar-me al contenidor per a tirar una bossa que portava i entre que a mi això ja m'ha fet pensar en el karma..................... m'he quedat neguitosa i ja no m'ho podia treure del cap.


Tot això són problemes que haurien de solucionar, si volen, elles dos. Que jo no sé qui és la més dolenta de totes. Però una cosa sí ha de ser ben certa, espero, que existeixi el karma, perquè hi ha gent que realment es mereix que li retornin ben retornades. De tant en tant hi penso, tot i que moltes vegades la que va airada per la vida sóc jo... Hauria de pensar més en el karma. Em serveix de refugi pensar que hi ha gent que es mereix que la vida es giri i li retorni algunes coses que fan.
HA!

I entre aquesta anècdota d'avui i que he llegit el post de Un Papá como Darth Daver, m'ha fet pensar...
Bé, si cada dia penso el mateix: cada dia vull fer-ho millor.
Però no vull que un dia la meva nena em digui bruixa o com em va confessar una vegada una noia, sobre la seva mare, que era dolenta i estava boja. Oh No! Si us plaaaaaaaaaaaaaau!!! S'ha de poder fer millor, no? no vull viure amb la idea de què no es pot fer millor. Què pot haver passat entre una mare i una filla per a que en aquestes alçades una li digui bruixa i l'altra digui que és dolenta i està boja? Perquè no s'estimen aquestes dos parelles de mares i filles?
És complicat això dels sentiments.



Ah! i lo pitjor de tot, que quan em torni a trobar a aquesta "bona dona", quina cara li posaré???
Apa, ara sortir al carrer per a portar els nens al cole serà una situació de risc, amb lo poc que em va el risc a mi... sento certa estima per mi mateixa i pel meu benestar, la meva seguretat... Una és així i sortir al carrer així a lo boig no m'apassiona.

Es tanca el teló.








AQUÍ HO DEIXO DIT





dilluns, 14 de desembre de 2015

UNA COSA...

Una cosa volia dir.
evident, que és.
Fa temps que no actualitzo el bloc.
Més que res per què no sé de què parlar.
Ja passa...

I de vegades em pregunto que perquè no actualitzo... 
Si vaig corrent pel carrer i cent mil sensacions, noves sensacions, sento i m'agradaria deixar-les plasmades aquí. Però no trobo el moment.
Si esperant el bus sento el fred i m'agradaria explicar-ho. Però tothom parla del fred i la boira de Lleida. Al final no és un tema tan original. I no ho faig. No ho explico.
Per cert, una mica farta de la boira ja. Sento que ens estem perdent moltes coses per culpa de la boira... Sento que hem de fugir d'ella... però encara és dilluns.

En definitiva, res ho considero amb dignitat suficient per a obrir el blogger per a començar a escriure.
aixxxxx quina pena.

No tinc intenció de deixar el bloc. És el meu raconet... però mentrestant... una cosa volia dir:

BONES FESTES!!!

AQUÍ HO DEIXO DIT